UYUNI – Ciutat de pols

Dimecres 21 de febrer del 2018

Arribem a les 5 del matí a la ciutat, però fins les 7 ens podem quedar dormint dins del bus. La veritat és que massa no dormim perquè entre la fred i el soroll de la gent desperta o, bé, els lladrucs dels gossos ens és complicat. Quan, per fi, ens obren la porta per baixar ens mirem les cares sota la llum del sol matiner i fem una cara d’adormits i destrossats considerable. Amb aquestes condicions i seguint el google maps arribem al hostel. La caminada se’ns fa eterna. La ciutat sembla que hagi estat bombardejada fa poc i, tot, tot és pols. Tornem a estar en un lloc on es respira un aire trist i la seva estructura arquitectònica està molt deixada.

Després de negociar el preu de la nit i havent deixat les motxilles al hostel necessitem buscar motivacions per encarar el dia amb optimisme. Decidim fer un bon esmorzar. Recordem que venint hem vist un restaurant, bastant turístic, on semblava que servien menjar contundent. Anem cap allà i ens atipem. Ens fem amics del bebè petit que corre per allà. Novament és un nadó que bruteja i que els seus pares no cuiden massa. Es passeja descalç, ple de xocolata per la boca, mans i la samarreta, abraça als gossos del carrer… Quantes preocupacions que tenim els occidentals amb els petits de casa!

Mentre en Logan i la Laura descansen una mica la Karo i jo aprenem a fer polseres ben senzilles per vendre-les com a “Polseres de l’Amistat”. Una noia xilena que feia parada a Potosí ens havia explicat que si donàvem un valor emparaulat a la feina que fèiem tindríem més sortida. Sobretot si ens posàvem davant de les escoles a vendre-les. Allà a les 12:30h anem cap al centre. Passem per les oficines de tours per informar-nos. El que ens agrada més abans d’anar a dinar és el de Tierra Mística. Descartem dinar al mercat perquè és car i brut. Trobem un lloc molt local que ens serveixen amablement i el menjar està exquisit. Unes llenties boníssimes! Intentem vendre polseres amb en Logan però tots els turistes són uns rancis i no ens en compren ni una. Passo bastanta vergonya però en Logan m’ajuda molt a superar la timidesa i em fa riure en tot moment. Thank’s Lou!!

Prèviament a l’elecció de qualsevol tour hem de fer una gestió per tal d’estalviar-nos fer algun canvi més d’Euros o Soles Peruanos a Bolivianos. Cada un de nosaltres compte i calcula quants diners amb efectiu té. Fem la suma conjunta i podem pagar el tour i les entrades extres que se’ns demanen. Una vegada creuem Bolivia cap a Xile ja ens espavilarem a fer els canvis necessaris per continuar el viatge. Llegim de nou els consells de les amigues de la Karo sobre el Tour que elles van comprar i anem directe a l’oficina: Andes Expedition. En Logan i la Karo ens esperen fent un cafè. Després de la nostra improvisada teatralització amb la Laura per intentar fer pena i colar que veníem per recomanació i sense masses diners aconseguim que la Maribel ens deixi el tour per 750bv cada un! El més barat de tots, sens dubte! (els altres no baixaven del 850). Anem a comunicar la bona nova i ens dirigim cap allà més ràpid que un llampec! Continuem sent éssers de llum i ens sortim amb la nostra! Visca! De la gratitud li regalem una polsereta de color lila.

Anem cap al Hostel ben contents per la “sort” que hem tingut, però també carregats com mules amb el pack de 8 aigües + snacks varis per aguantar en el tour del Salar. Allà ens dutxem, rentem roba a mà, l’estenem i sopem pa amb tomata i alvocat. A les 21h arriba un gran grup als qual els hi serveixen sopar. Deixen la meitat del menjar a les safates sense ni tocar. Quan marxen cap a les respectives habitacions a descansar fem la missió de recol·lectar-lo i posar-lo en els tapers. Serà un Snack més per demà compartir-lo en el tour. No podem suportar veure com tiren menjar davant nostre! Anem a descansar aviat perquè demà ens espera una gran aventura!

 

Pròximament… Inserció de videos en els posts! =)

Una abraçada,

Paula

 

POTOSÍ – La impregnació de la derrota

Del diumenge 18 al dimarts 20 de febrer de 2018

Amb la nostre astúcia esmorzem fort i ens preparem uns bons entrepans pel trajecte de Sucre a Potosí. Des del primer dia portem activat el modo estalvi- on. A les 11:30h agafem el bus (20bv). Com que no s’omple el  bus ens envien en un altre. La noia que adjudica els seients està més pendent dels conductors jovenets que de la seva feina. Evidentment la lia amb l’assignació i sis persones més tenen el mateix seient que nosaltres. M’indigno totalment per la seva mala i patètica gestió i li dic malhumorada que ara és un merder canviar-nos de lloc (anem carregades amb mil bosses), i que, a més a més, a darrera ens maregem. Em sap greu, però la vena “teatrera i cuentista” l’haig d’utilitzar en alguna ocasió. La Karo, la Laura i en Logan riuen per la meva interpretació. Al final aconseguim el nostre objectiu i nosaltres NO ens movem, fa moure els passatgers que recentment han pujat, com és lògic.

 

Som els únics turistes del bus. Allà percebo moltíssima pobresa. Hi ha 3 parelles amb uns bebès i tots estan ben bruts. Els deixen passejar tranquil·lament per aquell terra que fa temps que ningú neteja. Tampoc duen roba interior i se’ls veuen excemes per tot el cos. Els porten súperabrigats (polars i jerseis de llana) i dins el bus fa molta calor. Ells ploren, les mares els intenten calmar i jo penso interiorment: treu-li roba que es deu estar escaldant de calor pobre fill! Un horror de situació que més me’ls miro més em fan patir. El paisatge segueix la mateixa sintonia del bus: cases abandonades, maons sense pintar, portes rovelladíssimes… Els meus ulls no se’n saben avenir de tot el que veig. Evidentment això no és tot; el colmo es produeix quan el bus fa parades. Instantàniament venen corrents tot de dones envolant venent els seus productes. Els comprem, per la finestra, “pansitos de queso”. Quan aconseguíem agafar el son, un plor o xisclet dels nens ens desperta. En un moment donat em cau tota la bossa del menjar al cap. Començo a pensar que aquell bus està maleït. Però no, el millor del trajecte està per arribar. De sobte, sense saber perquè i d’on carai ve, un globus d’aigua rebota al cap de la Laura i explota al meu damunt i també esquitxa a la Karo. Ella mira per la finestra i veu una colla de nens rient. Quina colla de pillins!

Arribem a Potosí i flipem amb la terminal que tenen. És molt i molt luxosa i gairebé tota està construïda de marbre. Ens preguntem com s’ho devien fer per traginar i transportar aquell material tan pesant fins allà, tenint en compte que estem a 4.060 m d’alçada. Sortim i agafem un taxi. És un home que sembla molt divertit. El cotxe el té decorat amb mantes de color vermell que s’extenen sobre l’espai que hi ha entre el vidre frontal i el conductor, i, a més, té rostres de diferents sants penjant del sostre. Nosaltres abans de pujar ja pactem el preu. Ens diu 10 bv i creiem que està molt bé. No calla ni sota aigua i ens fa com un tour per la ciutat; ens explica els diferents monuments que veiem, els edificis principals, una miqueta d’història i fins i tot ens ensenya algunes paraules amb quechua. La veritat és que costa d’entendre perquè parla rapidíssim i té l’accent natiu molt pronunciat. Un cop al Hostel, el súper crack, ens diu que són 10 bv per cap. Aquesta sí que no ens l’esperàvem. Li paguem 20 perquè som bona gent però que tiri milles l’espavilat!

Ens atenen un parell d’argentins que estan fent un voluntariat, deixem les bosses i anem cap a dinar al mercat; un mercat brut. Al arribar tard ja no queda gaire menjar. Tinc l’estómac ben remogut per tot lo vist i viscut i sóc incapaç de demanar-me un menú. Sortint d’allà anem a comprar sopar a un petit local atès per una dona gran. Ella ens explica la situació actual de Potosí. Afirma que després de l’arribada i la colonització dels espanyols passa de ser la ciutat més rica del món en convertir-se en una de les més pobres. Tota la plata extreta del “cerro” la van exportar i pertany a Europa. Quina vergonya! La famosa i estupenda Europa enriquint-se i guanyant poder a costa d’altres terres. Allà no hi ha ni un hospital, i remarca, que porta tota la vida lluitant i esperant que com a mínim construeixin un “Hospital para la Mujer”, perquè moltes dones joves moren en el part per no ser ateses correctament ni en les condicions mínimes necessàries. Dolguda acaba el discurs dient-nos que creu que morirà sense veure-ho. Li acabem comprant ous i formatge. Això i un parell de tomates serà el nostre sopar.

Quina sensació més amarga que tinc després d’haver arribat a aquesta ciutat. Tan sols el trajecte ja ha estat un bon espectacle i llavors la trobada amb la botiguera anciana ja ha acabat de remoure totes les meves tripes. La tristesa de l’indret m’ha inundat i tota la informació rebuda pel dia d’avui m’ha col·lapsat l’estómac i m’ha tancat automàticament la gana. És massa tot el que haig de pair i digerir avui i conscient/ inconscientment no sóc capaç de fer-ho amb tan poques hores. El meu mal estar general ha anat augmentant a mesura que han passat les hores i han crescut les imatges, així que abans d’anar a dormir intento calmar-me, relaxar-me i entendre tot lo viscut posant una distància que m’allunyi d’aquest “apego” i empatia humana i emocional.

 

Ens despertem i el primer que fem és anar cap al Mercat a prendre un jugo que ens doni energia. D’allà agafem una combo per arribar a l’ex-terminal que ens portarà fins l’Ojo del Inca. Com que hem de fer temps fem un entrepanet de truita i aprofitem per anar als lavabos públics. Mai de la vida havia estat en un lloc tan fastigós! La pudor es sentia des de fora. Les dues entrem amb les mans al nas subjectant la samarreta i ens quedem com paralitzades. Les dones se’t colen i es criden entre elles. El terra està moll d’aigua (o això vull pensar). Hi ha uns grans bidons plens per quan acabaves poder expulsar-ho tot. Molt estrany tot plegat. La Karo des de fora m’anava donant suport perquè anés el més ràpid possible per sortir d’aquell malson. Si no hagués estat perquè teníem molt de pis ens ho hauríem estalviat segur, us ho ben asseguro.

A les 11.30h pugem a la furgoneta que ens porta a l’Ojo del Inca. Fins que no està plena a petar no arranca. Davant nostre hi ha una iaia molt i molt gran que es compra un corneto i amb prou feines se’l va menjant. A més parla una llengua que no coneixem. Creiem que és aymara. Al cap d’uns 40 minuts ens indiquen que hem de baixar “al medio de la nada”. Estem envoltats de muntanyes i d’una carretera secundària i CAP senyal que indiqui cap on és el nostre destí. Entre el maps.me i les indicacions d’una dona arribem. Caminem poc més de 3km i ens trobem davant d’una mena de bassa on surt vapor d’aigua calent. El problema és que aquella zona termal està rodejada d’uns gossos que semblen agressius. Decidim seguir el camí de l’esquerra i, per fi, veiem el suposat Ojo del Inca. Per si algun de nosaltres volia banyar-se en aquelles aigües el guarda de seguretat de la zona ens ho prohibeix. Llavors apareixen 3 turistes més (Marta: portuguesa, Nef: belga i l’Ariel: mexicà) i ens expliquen que al mig d’aquella piscina natural es creen uns remolins d’aigua molt bèsties i que més d’una persona ha quedat atrapada i s’ha ofegat allà mig. Al cap d’uns dies han trobat els seus cossos mossegats i fets pols per el que es coneix com: el monstre del Ojo del Inca. Veritat o llegenda? Ni idea! Però per si les mosques ningú si va acabar banyant! Quin cangueli només de pensar-hi!

Baixem de nou cap a la parada i totes les combos que veiem van plenes i no es paren per recollir-nos i deixar-nos a Potosí. Ens estem escaldant i cremant per la calor i l’intens sol que fa i decidim pujar a qualsevol transport públic encara que vagi en direcció contrària. De segur que a la propera parada podem arribar fins a la ciutat. Així és. Un cop a la terminal ja comprem el bitllet per la nit següent anar cap a Uyuni i anem a dinar. La tarda ens l’agafem de relax i planificació pels propers dies. Ja ens convé parar una miqueta i reposar perquè portem uns dies que no parem ni un segon. Els cuiners de torn (Karo i Logan) preparen uns espaguetis de verdures (color verd potent) que al final no estan tan bons com ens esperaven. Ja només de bullir-los l’aigua queda d’un verd “poció màgica” que no ens fa bona pinta. Deuen tenir una de colorants i productes químics que tela. A ben sopat anem a dormir!

 

El proper dia ens quedem a Potosí simplement per fer temps. Només de despertar-nos ens preparem la motxilla. Ens l’hem de fer a les fosques i amb el frontal posat per tal de no despertar els altres companys d’habitació (dormim a una habitació compartida amb 12 persones col·locades en lliteres). Anem a prendre el nostre jugo habitual i la Laura es compra una samarreta tèrmica que l’aïlli del fred per quan anem a Uyuni (ens han advertit que les temperatures són bastant més baixes). Anem a dinar els espaguetis que van sobrar d’ahir i ja reservem la nit que passarem a Uyuni. També llegim diferents blogs per tenir una orientació del preu del Tour del Salar. Passem la tarda molt tranquils voltant i fent polseres pel hostel. Arriba l’hora de sopar i, finalment, trobem un restaurant prop del mercat que fan carnassa bé de preu. Ens atipem de valent abans de fer la nit al bus tot i que el menjar deixa molt a desitjar; l’arròs està passadíssim!

Com que anem molt carregats, agafem un taxi. El taxista només fa que parlar-nos de futbol. Quan li diem que som de Barcelona i del Barça ens confessa que ell és del Madrid. Li fem diferents bromes i riem molt i molt. Ens acaba baixant el preu a canvi d’una moneda de 10 cèntims. Quan baixem ens n’adonem que anava una mica “content”. Ens esperem uns 15 minuts i sentim una veu ben aguda que diu: UYUNI YA SALE! És el nostre bus! (A destacar: La Laura es passa com 10 minuts imitant els crits espantosos d’aquesta senyora). A la cua ens trobem un xileno que havíem conegut al “barquito” de la Isla del Sol. Quina coincidència. El bus no és tan còmode ni calentet com el que havíem dormit de la Paz a Sucre. A mesura que passen les hores la fred se’ns instal·la al cos fins a tal punt que la Karo treu el seu sac per abrigar-se. Amb tan i tan mala pata que alguns “chinches” que ja l’havíem picat a Potosí la tornem a picar, sobretot, per la part del coll. Primera picadura del viatge que ens comporta una mica de preocupació i mal estar. Els altres tres passem la nit tapant-nos amb tots els abrics que havíem pujat i, per sort, sortim d’allà sense cap picada.

SUCRE – L’excepció viscuda en una ciutat colonial

Cap de setmana del 16 i 17 de febrer del 2018

Arribem una mica adormits. A l’estació hi ha molt de moviment i decidim agafar un taxi perquè l’hostal queda al centre i està lluny. El taxista ens deixa just davant del nostre hostel: el Kultur Berlin. Només de creuar la porta percebem que és un lloc totalment encarat al turista; terrasseta interior amb arbres, parets blanques amb flors, patís interiors amb molta llum… molt bonic tot plegat per estar a Bolívia i veient el que ja havíem vist, realment, la sensació d’estar a casa s’intensifica. Aquest escenari ens és familiar a tots i, per mi, l’arquitectura de l’hostal i la seva distribució em recorda a cases antigues de l’època dels indians a Begur. També té un aire al restaurant Mar de Tasmània (famosa pizzeria de la Bisbal i que des de ben petita he vist els canvis que ha sofert just per tenir-la davant de casa).

HOSTEL KULTUR BERIL - SUCRE -

Vistes del patí exterior del Hostel camí  a l’habitació

L’habitació que ens donen és gran i lluminosa, però té un flaire fort a humitat. Seguint les recomanacions i consells de la Laura el primer que ens fixem és amb la dutxa. Aquesta funciona bé. Hi ha aigua calenta i surt amb pressió, llàstima que no sigui telèfon, però ens conformem. Prèviament a Copacabana era molt mediocre; sortia poquíssima aigua i, a sobre, freda. Quan viatges per un parell o tres de dies, o fins i tot, una setmana, el tema de la dutxa i la higiene no t’és una preocupació perquè saps que arribaràs a casa i ja ho tindràs solucionat. Però quan la teva intenció és un viatge de llarga durada una bona dutxa on poder-te rentar bé el cap és una de les màximes prioritats, i més, quan els hostals que vas procures que siguin dels més econòmics. Per això, valorem moltíssim aquest petit i gran detall que abans d’iniciar l’aventura no havíem tingut present.

IMG_20180216_134057

Plaza 25 de Mayo (punt més cèntric de la ciutat)

Ens decidim i anem cap al centre. Per ubicar-nos agafem de referència la plaça central (molt a prop de l’Hostal) anomenada “Plaza 25 de Mayo”. El dia no ens acompanya gaire perquè està bastant ennuvolat. És d’hora però tenim gana, així que anem cap al Mercat Central. És el primer mercat on la Karo i jo estem. Hi ha moltíssimes parades i tot està col·locat i exposat a l’engròs. Sense voler-ho em trasllado al Mercado la Vega de les afores de Santiago de Xile. Em ve a la ment un record intensificat i ben guardat de quan els dissabtes al matí hi anàvem a comprar fruita, verdura, formatge, ous, etc. per passar la resta de setmana, ja que allà els aliments eren molt més barats que el supermercat.; era un com un hort gegant. Aquell indret ja em va fer el seu impacte ara fa 4 anys, així que les meves neurones de memòria ja m’avisaven i alertaven del que possiblement veuria a continuació. No m’equivocava gaire, però vist en perspectiva, crec que ho recordava una miqueta més ben “cuidat” tot i el desordre i l’abundància de productes.

Anem a la planta de dalt on es serveixen els dinars. Les dones van cridant el seu menú i et conviden a seure al seu davant; allà on elles tenen les olles preparades amb el menjar. Dinem sopa de maní (boníssima) i escalopa de “berenjena”. Tot ens surt per 15bv. Me’n faig creus, he dinat moltíssim per menys de 2€.

Al estar cansats per no haver dormit còmodement en un llit anem cap al Hostel de nou. La Laura i en Logan descansen, la Karo i jo no podem així que ens aventurem a anar a conèixer el Mercado Negro. Per arribar-hi fem un llarg camí, gairebé tot amb pujada, i, quan arribem just els botiguers comencen a tancar. El poc que podem percebre i observar són, altra vegada, parades, però en aquest cas de vestimenta. Són moltes paradetes, cada una d’elles especialitzades en un tipus de roba. Per exemple a la secció de sabates trobes les sabates de mudar d’home, a l’altra la de dona, les esportives, les de nens, etc. El mateix passa amb la roba. El que em crida més l’atenció és la quantitat de parades de vestits de comunió (per nen i nena) que hi ha.

Baixant anem passejant i descobrim que els carrers estan dividits i classificats per gremis d’oficis. Un carrer era el d’òptiques, l’altre, el del ferro, l’altre el de les copisteries o papereries i així anar fent. Acabem arribant el d’accessoris on no podem evitar la nostra controlada vena consumista dels viatgers i comprem fil lila de macramé. Ens convencem que és una bona inversió pel negoci.

Aquella nit el Hostel ofereix un show folklòric pel públic allotjat. Abans anem a menjar una pizza. Són lents i les pizzes petites, però molt bones. Anem controlant l’hora i arribem just al punt per poder ocupar una taula lliure de primera fila. Mentre ens cruspim una crep de xocolata amb fruites diverses observem els balls tradicionals de Bolívia. Passem una bona estona. Aplaudim, riem i sobretot gaudim de veure en Logan ballar damunt de l’escenari amb una de les ballarines al finalitzar l’espectacle. Fan festeta amb música comercial a la discoteca del Hostel. Hi anem una estona i amb la Laura tornem a camuflar-nos entre la poca gent que hi ha fent els nostres peculiars balls improvisats, semi-coreografiats i, per nosaltres, molt divertits. Com ho trobava a faltar, amb el que ens agrada perdre’ns i ballar sense importar-nos els moviments, però posant consciència en cada un d’ells i sobretot, esquivant i despreocupant-nos dels ulls observadors que ens miren com si fóssim unes raritas. Només nosaltres sabem la importància i el sentit que té fer aquestes “tonteries i/o bogeries”, que com ens deia la nostra estimada Leti, de “pequeñas brujitas”.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Dissabte ens despertem ben entusiasmats. Tenim bufet lliure per esmorzar. Com us podeu imaginar, arrasem! Ens fem entrepans sans de pa, tomata, cogombre i formatge i, llavors iogurt amb muesli. Acabem ben tips per tirar tot el matí sense passar gana. Ens dirigim cap a les afores de la ciutat. Arribem a un parc on hi ha una rèplica de la Torre Eiffel en miniatura, como no, hi pujo i observo el que es veu. Res a destacar. Al costat hi ha un parc amb tobogans i gronxadors ambientats en dinosaures. Tots quatre ens posem a la pell dels nens i ens divertim. Coneixem a la Mònica, una nena d’uns 5 anyets que els seus pares semblaven trotamons instal·lats al parc. La gronxem una estona i li fem alguna tonteria perquè rigui.

IMG_20180217_115937

Passegem sense rumb per uns carrers preciosos, decorats amb flors i poemes escrits a les parets principals. Fa molt bon dia. Tornem a dinar al mercat. Repetim de sopa amb la mateixa cuinera i també de jugo. Al final ens acabem fent amiga de la coctelera eixerida. Que densos i boníssims que estan aquells jugos preparats amb fruita natural i ben gran sense pesticides ni productes químics que els torni artificials.

Em fixo una bona estona amb les dones que hi ha venen plantes medicinals. Quina calma i presència que tenen. Elles no criden, vers al contrari, esperen pacients. No necessiten fer propaganda ni promoció dels seus productes. Els clients ja coneixen els beneficis i el procés sanatiu que desprenen aquelles medicines a partir de l’escolta activa del seu propi cos. Quanta saviesa i admiració.

IMG_20180221_100240_336

MUJER MEDICINA

A la tarda tenim un bon plan. Anem al mirador. Abans d’arribar-hi ens comprem un parell de cerveses i una bossa de doritos. Passem per un museu de teles andines i també observem les artesanies que venen al carrer que condueix a la zona més alta. El lloc és turístic però té el seu encant. Hi ha locals que es fan reportatges fotogràfics, uns nuvis, i gent diversa jugant a futbol a la plaça central.

En Logan és fanàtic de les cerveses artesanals i, ara, la Karo també l’acompanya, així que anem a fer-ne un petit tast. La Laura i jo som més de menjar i demanem una pizza mexicana recomanada per les germanes amb veu aguda del bar. Sortim d’allà però encara tenim gana. Fem uns nachos i un taco a un “take away” mexicà que trobem just al costat. Tornem a menjar per 7bv (menys d’1€) i anem a consumir un parell de begudes al Happy Hour del Hostel. Allà en Logan es demana un Fernet. Totes ho provem i coincidim que aquella combinació no és bevible perquè té un gust ben amarg i dolent. Tornem a fer uns bailoteos a la disco i a les 00:30h ja som al llit. Demà ens hem de preparar les motxilles, esmorzar molt bé i anar cap a Potosí. Realment ha estat un dia súper complet, i crec que molt divers i enriquidor.

IMG_9033

Prenent la cervesa artesanal tan esperada!

Després d’haver passat un parell de dies a Sucre i també haver parat i visitat altres pobles i ciutats de Bolívia puc afirmar i corroborar que aquesta ciutat és una excepció. És una ciutat aïllada del caos i la pobresa que abunda en aquest país. Des del meu punt de vista, es converteix en una mena de ciutat “confort” pels turistes; un indret on pots sentir-te segur, tranquil i identificat pel que vas veient. L’Imperi Espanyol hi va deixar una petjada bastant forta i les noves generacions que hi han crescut han mantingut, bastant, la seva essència colonial massificada en una classe social mitjana-alta.

Fins ben aviat,

Paula

 

Copacabana – La Paz – Sucre

Dijous, 15 de febrer del 2018

Ens despedim de Copacabana. Ells també ho fan del Carnaval.

Ens despertem al voltant de les 9h. La Laura i jo al romancejar i apurar tant per baixar a esmorzar, gairebé ens quedem sense. Després de tants mesos compartits, sent les respectives ombres d’una i de l’altre alguna cosa se’ns ha enganxat; -“Todo lo malo se pega!”-. IMG-20180310-WA0035Mentre en Logan ens vigila les bosses al Hostel i la Karo esmorza amb la Gise (una amiga de Barcelona que casualment també és allà) plegades anem a comprar els bitllets per arribar fins a Sucre. Anem a diferents oficines, i que estrany, ens tornem a sentir estafades. Finalment, li comprem a en Willy, tot i que la seva dona li vagi xivant preus més cars prop de l’orella. Els fem una paga i senyal per passar la nit en un seient “semi-cama” i anem a consultar-ho amb els altres. Ens surt a 160 bv (20€) un trajecte de 16h fent escala a la Paz. Realment, el nivell de vida és molt barat.

Sortim a les 13.30h de Copacabana i el bus és molt millor que el primer que vam utilitzar. Sempre és millor augmentar el nivell de comoditat i confort havent superat el pitjor. A mig camí ens mengem els entrepans de pernil salat i fuet que els havíem regalat.Quina pinta i que bons que estan!

IMG_20180215_143519

En Logan camuflat entre els locals a la llanxa motora del poblet de Tiquina.

Encara recordo en Loganito i jo fent cadena a l’hostal preparant-los i la cara dels treballadors sorpresos per l’enrenou que estàvem muntant. Aquesta vegada el camí ja ens és familiar. Anem menjant snacks, fem braçalets, dormim, escoltem música… ens entretenim com podem però tots quatre des d’un estat molt tranquil i pacient. Aprenem dels nostres mestres de viatge en saber portar la gran quantitat d’hores damunt d’un autobús.

 

IMG_20180215_134609

Vistes des del bus retornant cap a la Paz.

A les 18 pm arribem a la terminal de bus de la Paz. Novament el caos està entre nosaltres. Ens comencem a mosquejar una mica amb el Sr. Wilfredo (qui  ens ha venut el bitllet) perquè no trobem la companyia que ens portarà a Sucre. Sentim uns crits i els trobem. La jugada ens ha sortit a la perfecció perquè tenim un seient cama sense haver pagat els 230bv de tarifa mínima que es demana per aquest lloc. Gràcies Willy! Fem temps a una cafeteria i a les 20h pugem al bus. Els seients són perfectes! A les 21.30h tanquen el llum i engeguen la calefacció perquè tothom es posi a dormir. Ens abriguem amb les nostres pròpies jaquetes i així evitem treure el sac.

Anècdota a destacar del trajecte nocturn amb el bus

A les 3 a.m, el bus es para a una mena de restaurant on servien de tot i el més fort és que les treballadores eren nenes petites, nenes d’entre 3 i 6 anys passejant despertes i amb sabatetes de taló. Estàvem molt dormides però el que vèiem era real. Aquell indret caòtic perdut de la mà de Deu semblava tret d’un malson. Els lavabos eren com cabines separades amb portes de fusta aguantades amb pals de ferro i no existien cadenes. Havies d’omplir l’aigua amb unes galledes que hi havia fora i tirar-les pel damunt del WC. Com que anava mig zombie no vaig tenir temps ni em vaig permetre tenir fàstics ni miraments. Sí que em vaig fixar que hivia un grapat de dones bastant gran fent cua i turistes (com nosaltres) al·lucinant. Un cop feta la necessitat, vam tornar a pujar al bus.

IMG-20180310-WA0034

– Lloc “antro” on parem a mitja nit – La Karo està atenta i pensa en fer la foto (des del bus) per tal de capturar i no oblidar aquest moment tan macabre.

A les 7 del matí, tal i com ens esperàvem, ja som a Sucre!

Paula

Isla de la Luna i del Sol

Dimecres 14 de febrer del 2018

A les 8.30h del matí ens trobem a una cua bastant llarga, plena de turistes, per agafar una de les barques que ens porta a les illes, de la Luna i del Sol. La barca està en bones condicions i mentre tots els passatgers de davant pugen i seuen als seients “còmodes” de baix, nosaltres decidim pujar a coberta i seure en uns bancs de fusta -alguns bastant trencadets-. Ens segueix una família de danesos; pare, mare i dues nenes d’uns 6 i 9 anys. A dalt fa bastant aire i una mica de fred però les vistes del llac Titicaca i la naturalesa que ens envolta ja compensen aquell ventet. Parlem, fem bromes, i sobretot, ens posem al dia amb la Laura. Al cap de dues hores i mitja arribem a la primera illa; la famosa “Isla de la Luna”.

Al baixar tenim gana i una noia jove ens rep amb una bandeja d’entrepans de truita, enciam, tomata per 5 bolivianos cada un. Teníem un bon entrepà per 60 cèntims. També ens cobren l’entrada a la fortalesa de la Illa de la Lluna (10bv cada un 2,25€). Anem pujant, contemplem el paisatge, i de cop i volta enllacem una explicació detallada feta per un guia natiu (parla molt ràpid i costa d’entendre) sobre la història de la població andina abans de la colonització.

Comença explicant el significat de l’arquitectura del temple. Les portes i finestres tenen la forma de la Creu Andina. Aquesta estructura té una estreta relació amb l’essència femenina i el calendari lunar, per tant, el cicle de la dona i la menstruació. Tanmateix, té un significat global del calendari anual clarament dividit per les estacions, o millor dit, per les temporades de sequera i de cultiu. img_20180214_111810.jpgEstaven totalment connectades amb la “pachamama” (madre tierra) i escoltaven el seu despertar o demanda terrenal. En aquell indret només habitaven dones i les classificaven en 3 grans grups: les molt guapes, les guapes i les lletges. Segons el seu criteri les més guapes eren les escollides per anar fins la Isla del Sol i casar-se amb els homes benestants d’allà. Aquest protocol passava per un ritual de sacrifici que els feien quan complien els 23 anys. D’aquí sorgeix la unió i el propòsit de vida dels humans, reproduir-se i tenir descendència. També feien rituals en cada una de les fases lunars. Quan arriba l’Imperi Inca provinent de Cuzco els arrasen les seves terres i, elles, prefereixen abocar tots els seus Deus i objectes poderosos dels temples al Llac Titicaca; per conservar-los sempre més en la eternitat. El guia ens acompanya en una meditació per tal de sentir i percebre l’energia ancestral del terreny.

ChakanaSignificado

Significat i simbologia de la Creu Andina.

Tornem a pujar al barquito, aquesta vegada a la proa i, al cap de 30 minuts arribem a la Isla del Sol. Pugem una pujada bastant inclinada i passegem pels carrers principals. Fa un dia preciós i molt solejat i podem contemplar unes vistes meravelloses. Ens posem molta crema, però tot i així ens cremem. Quedem parades per l’actuació d’una nena petita, d’uns 6-7 anys que va passejant una alpaca i si veu algun turista que li fa una fotografia, on ella s’hi posa bé, corre al seu darrera demanant-li uns 10 bolivianos! A més et fa un discurs de dona gran impressionant! Quina educació i presència que té sent tan menuda.

P1020758

Tornant coneixem un argentí que es dedica a viatjar mentre fa màgia i parlem amb un parell de xilens. Els pares danesos (família de classe alta i amb molta cultura) ens explica que han agafat una excedència de 5 mesos a la feina i han decidit viatjar per tot Sud Amèrica amb les seves filles. La petita encara no ha començat l’escola, però la gran sí. Els compartim la nostra admiració i valentia, i corroborem que per les nenes és la millor escola que existeix. Quina bona oportunitat! Tan de bo, en un futur, pogués viure una situació semblant, quina enveja sana que em transmeten!

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

De nou a Copacabana els nens continuen jugant amb les pistoles d’aigua i fent xerinol·la. Dinem/berenem/sopem sense cap pressa i quan arribem al Hostel en Logan ens prepara un vinet calentet i ben bo que ens ajuda a dormir d’hora. Ens n’adonem que la Laura té els ulls molt i molt vermells. Arribem a la conclusió que se’ls ha cremat amb els reflex de l’aigua del llac i el sol. Això li passa per no posar-se les ulleres! L’alçada i el sol de Sud Amèrica no és el mateix que el del Mediterrani, tranquil i bastant suau. Els altres estem cremats però, sobretot, de cara braços. Ha estat un dia MOLT complet i ple d’aprenentatges que ni tan sols ens esperàvem. Podem anar a dormir contents perquè el no crear-nos cap tipus d’expectatives s’han complert a la perfecció. Ara, a posteriori, crec que hauria estat bé poder dormir una o un parell de nits a la Isla del Sol per empapar-nos encara més d’aquella energia tan calmada i poderosament màgica.

Atentament,

Paula

COPACABANA

Dimarts 13 de febrer 2018

A les 6:45h sortim del Hostel. El bus fins a Copacabana ens surt a 50.000 bolivianos (uns 6€ -més tard sabem que ens han estafat perquè al ser Carnaval totes les tarifes pugen-). És un bus atrotinat i molt incòmode. Ens estem com 1 hora recollint a molts passatgers per diferents carrers d’aduquins de la Paz. Els bots es noten infinit i, a més, estem a darrera de tot el que significa que els sotracs de les rodes s’intensifiquen.

IMG_20180215_170037

Després de 3h i mitja de recorregut arribem a un poblet on ens fan baixar per tal de creuar un llac i continuar el trajecte. El bus el carreguen a una mena de llanxa- plataforma i nosaltres hem de pagar 2 bolivianos  perquè ens transportin amb una llanxa petitona i de pocs cavalls. Veiem a molts locals rondant per aquella zona, per tant, deduïm que tota l’economia d’aquell petit poble gira entorn a l’activitat de transportar turistes amunt i avall. Comencem a tenir gana. Ens comprem un iogurt boníssim per menys d’un euro i ens el mengem al bus. Quina mala idea perquè és un show total!

Al cap de 50 minuts arribem a Copacabana. L’hora d’arribada era prevista a les 12h però arribem 30 minuts tard. Ja comencem a adonar-nos que la puntualitat a Sud Amèrica se l’agafen amb molta calma. Amb la Laura havíem quedat a la terminal de busos però no n’hi ha. Decidim esperar-nos una estoneta prop de la parada de bus però la calor ens anima a anar cap a l’Hostal que teníem reservat (Estrella del Lago) a deixar les bosses. Allà ens indiquen que els nostres companys d’habitació, és a dir, la Laura i en Logan ja havien arribat feia una estona. Quins nervis a la panxa!!!

FB_IMG_1519134417422

Vistes des de l’habitació del Hostal

Començo a estar molt contenta però nerviosa alhora. Baixant el carrer de l’Hostal sento una veu que em sona familiar. Corro per la baixada i ens els trobem! Quina il·lusió! Crido, salto, l’abraço; els abraço, por fin!!! Després de 7 mesos ens tornem a trobar, però realment, quan la veig i parlo 2 minuts amb ella és com si fos ahir mateix que ens estàvem veient i parlant.

IMG_20180302_170926

Aquí torna a quedar demostrat quin és l’autèntic valor de l’AMISTAT; no és necessari conviure i ser-hi SEMPRE present físicament si l’amor i l’estima que et tens és capaç de superar qualsevol de les distàncies físiques que et separin. Ella hi és per mi, jo hi sóc per ella, sempre, ho sabem i sabem que ens cuidem i recolzem lluny i a prop, aquí i allà, i, passi el que passi formem part d’una i de l’altra en forma d’idea, de pensament i de sentiment. Tot el que ens uneix i fa que siguem qui realment som, sabem que en molta part és per l’afinitat i coincidència que tenim en forma de viure i d’entendre la vida. Sabem que juntes parlem el mateix idioma i que som capaces de superar qualsevol adversitat que la vida ens posi al davant, sempre des de l’amor, la confiança i la puresa de la llum.

Fent referència a Copacabana, cal dir que és una ciutat molt encarada al turisme. Tota l’estona t’intenten colar un preu més alt pel simple fet de ser turista; et veuen EUROS en potes! (com molt bé ha dit la Karo). A tot arreu ofereixen un menú molt semblant per 20bolivianos (2,5€). A les dues mengem en un restaurant amb música tradicional en una terrasseta i als postres ens comença a ploure. Marxem pitant cap a l’Hostal.

 

A la tarda fem una volta per la seva “platja” i acabem bastant xops perquè els nens ens tiren aigua amb pistoles i esprai de Carnaval. Passegem pel carrer principal i ja comprem els bitllets per el dia següent visitar la “Isla de la Luna” i la del Sol. Volem presenciar la posta de sol i anem a un bar que sembla molt turístic i bonic, però ens congelem a la terrassa i acabem sopant de forma clandestina a un menjador de baix. També hem de sortir com d’amagat… coses molt rares que mai entendrem, però el que sí queda clar és que aquell lloc era molt antro. Estem cansats i anem a dormir bastant aviat. Ha estat un dia divertit i molt especial, sobretot pel retrobament amb aquelles dos personetes a qui tant estimo i aprecio.

FB_IMG_1519134420291

Atentament,

Paula

LA PAZ

Diumenge 12 de febrer del 2018

Comença la nostra aventura. Estic amb la Karo, la meva nova companya de viatge i de vida (molts de vosaltres ja coneixeu a la Laura amb qui he compartit històries i aventures diverses per Barcelona i Islàndia). Després de més de 6 mesos esperant per poder volar cap a Sud Amèrica ja ens troben a l’Aeroport del Prat (Barcelona- Terminal 1) a les 15.15h. Allà ens avisen que l’avió no està llest per volar (problemes tècnics de manteniment) i ens hem d’esperar entre 1 i 2 hores. A la fila d’embarcament coneixem a la Carla, una noia boliviana treballant de metge sense fronteres que va a visitar la família durant un parell de mesos. Ella fa la mateixa escala que nosaltres; Barcelona – Lima, Lima- La Paz. Les tres tenim tan sols 1h d’escala per enllaçar un vol amb l’altre; creiem que aquest problema tècnic ens impossibilitarà agafar el següent vol però ningú ens pot assegurar res.

IMG_20180211_151117_771.jpg

A les 18:30h ja estem a l’avió i despaguem. L’anada d’unes 13h se’m fa curta. Dormo, faig algun braçalet, escoltem música, parlem, intento mirar una pel·lícula… I finalment arribem a Lima. Tal i com ens suposàvem no hem arribat puntuals per agafar el vol establert i ens hem d’esperar unes 5 hores més a Lima (ens paguen un esmorzar complet: pa amb truita, cafè i jugo de papaya). La Carla ens dóna alguns consells perquè anem cauteloses a la Paz i també ens indica llocs bonics per visitar del seu país d’origen. L’escoltem però nosaltres ja tenim bastant planificat el que farem els propers dies per tal de trobar-nos i coincidir amb la Laurita i en Logan.

Pugem a l’avió de Lima. Una horeta i mitja de vol i arribem a la Paz. Allà pateixo una miqueta per por que no em deixin entrar el fuet i el pernil salat de Can Rodà que duia per compartir amb els propers companys de viatge. Ja tenia pensada l’excusa: M’hauria fet la “tonta” dient: Aiiiiii! Mi mamita que linda! Me ha hecho una sorpresa con mi comida favorita! Però totes aquestes hipòtesis i pensaments no els vaig haver d’utilitzar perquè no vam tenir cap ni un problema a l’aduana de control. Vam haver de superar quatre preguntes sobre els nostres propers plans i ja vam tenir el segell que ens garantizava que podíem estar 30 dies tranquil·les a Bolívia; en teníem de sobres.

A l’aeroport ens esperava un xofer amb un paperet cutre on hi posava: “Loki Hostel” – Carolina Martínez. Era l’home que ens portaria fins al centre de la ciutat. Estem contentes i emocionades. Estem on havíem d’estar. Sorprenentment l’home no ens diu ni mu. Tenia preguntes per fer-li però no em responia a les meves peticions, així que ens vam dedicar a observar i al·lucinar sobre tot el que estàvem veient.

La terminal de Bolívia es trobar a l’Alto, la zona/barri més alt sobre el nivell del mar de tot el planeta. Vam baixar per unes carreteres gairebé sense asfaltar on vèiem tot de cases destrossades i inacabades. Molt de maó i gens de pintura. A primera vista és una ciutat decadent i pobre. Arribem al Hostel; hi ha molts de joves i sembla net i acollidor. Deixem les motxilles i anem a fer una volta pels carrers del centre. Al sentir una pressió bastant gran damunt del cap i cansar-nos només en pujar 4 escales em prenc una de les pastilles del mal d’altura. No sóc gens d’abusar dels “medicaments”, però en aquestes situacions val més prevenir que curar.

FB_IMG_1519134236577

Fotografia feta des de les escales principals del “Loki Hostel”.

Allà TOTHOM està de festa de Carnaval. Hi han rues, la gent veu molta cervesa, els carrers estan bruts, no hi ha ordre, els cotxes circulen sense regles ni lògica; et passen a un centímetre del costat mentre tu estàs caminant correctament per la cera…, en fi, tot un real CAOS. Tinc la sensació que no existim allà mig. La gent ens mira, o ens mira de reüll però no ens donen gens d’importància. Recordo perfectament que al mig d’un carrer ple de paradetes on les dones venen tot d’indumentària de carnaval (disfresses, màscares, pètals de flors, caramels, etc.) veig una nena amb el “xixi” a l’aire passant-s’ho d’allò més bé jugant i rient sola al mig d’aquella bruticia. Em quedo petrificada. A la Karo se li acudeix aconseguir una tira dura de cartró per poder anar lligant els braçalets que anem fent per “finançar/subvencionar algunes despeses del viatge” i ho aconseguim!

En tenim prou en recórrer algunes travessies més. Sense buscar-ho escoltem discursos sense sentit de “show mans” de carrer i també vèiem a través d’unes reixes d’un restaurant gent com canta i balla disfressats i fent xerinol·la de Carnaval. Decidim comprar-nos uns fideus de pollastre fets amb la tetera (sent el nostre sopar) i anar cap a dormir. Estem cansades, tenim jetlag i el soroll i xivarri del festival de fora no ens acompanya a descansar a la perfecció, però finalment agafem el son per l’endemà despertar-nos ben d’hora i agafar el bus que ens portarà a Copacabana.

Atentament,

Paula